Hammamturgia

Fitxa

Direcció: Tomàs Aragay

Dramaturgia: Tomàs Aragay y Sofía Asencio

Creació i interpretació: Sofia Asencio, Beatriz Lobo, Ana Cortés, Kidows Kim

Assesorament espai escènic: CUBE. SZ i Serrucho

Espai escènic i il·luminació: CUBE. SZ

Vestuari: Jorge Dutor

Espai Sonor: Maties Palau

Foto: Rebecca Bowring

Producció: Imma Bobé

Comunicació i distribució: Sara Serrano

Espectacle co-produït per: Le Grütli, Centre de production et de difusión des Arts Vivants, Teatre Nacional de Catalunya, Azkuna Zentroa, Auditorio de Tenerife, La Mutant, espai d’Arts Vives.

Hammamturgia genera i capta el flux dels cossos i les coses a l'espai, una successió que no explica res, sinó que proposa transformacions i activa, una obra coreogràfica en definitiva, que treballa amb l'espai i el temps.

Entenem la hammamturgia com allò altre de la dramatúrgia. La dramatúrgia seria així l'acció de crear, compondre i interpretar una obra. La hammamturgia, en canvi, remet a una relació amb les condicions atmosfèriques que produeixen la transformació de la forma/obra, el pas a fer és ser dins, travessant, ser allò que ens mou i no veiem.

Si la dramatúrgia està relacionada amb el fet de comptar, i se li atribueix en conseqüència un autor (el dramaturg, el que compta i crea el drama), la hammamturgia, per la seva banda, es vincula amb succeir, i no necessitaria aleshores un dramaturg que prescriviu unes accions. Acceptaria, potser, uns procuradors que atenen i actuen en relació amb unes determinades condicions ambientals. Per això diem que la hammamturgia és el que passa —o què opera el canvi.

L'espai mateix s'està construint i transformant durant l'acció, a la vista dels espectadors.
Aquest espai no és res més que un ambient compartit. Un ambient on no es distingeix un fora d'un endins. És només una membrana, en què respirem (i vivim, almenys durant aquest temps) junts.

Qüestionem la idea que algú pot estar en un "fora", on pot ser un simple observador neutral. Sempre estem en un ambient compartit: som ambient; l'ambient també és nosaltres.

La manera que aquest fet adquireix a Hammamturgia és fer ambient, a l'ambient i amb l'ambient. D'alguna manera fem la casa des de dins transformant a poc a poc, suaument, el lloc on hem arribat —i al que anomenem teatre— en un altre lloc.

Ho transformem i fem visible aquesta transformació. No es tracta de fer des del principi un ambient, sinó fer alguna cosa amb les condicions que el constitueixen.

Hammamturgia genera i capta el flux dels cossos i les coses a l'espai, una successió que no explica res, sinó que proposa transformacions i activa, una obra coreogràfica en definitiva, que treballa amb l'espai i el temps.

Entenem la hammamturgia com allò altre de la dramatúrgia. La dramatúrgia seria així l'acció de crear, compondre i interpretar una obra. La hammamturgia, en canvi, remet a una relació amb les condicions atmosfèriques que produeixen la transformació de la forma/obra, el pas a fer és ser dins, travessant, ser allò que ens mou i no veiem.

Si la dramatúrgia està relacionada amb el fet de comptar, i se li atribueix en conseqüència un autor (el dramaturg, el que compta i crea el drama), la hammamturgia, per la seva banda, es vincula amb succeir, i no necessitaria aleshores un dramaturg que prescriviu unes accions. Acceptaria, potser, uns procuradors que atenen i actuen en relació amb unes determinades condicions ambientals. Per això diem que la hammamturgia és el que passa —o què opera el canvi.

L'espai mateix s'està construint i transformant durant l'acció, a la vista dels espectadors.
Aquest espai no és res més que un ambient compartit. Un ambient on no es distingeix un fora d'un endins. És només una membrana, en què respirem (i vivim, almenys durant aquest temps) junts.

Qüestionem la idea que algú pot estar en un "fora", on pot ser un simple observador neutral. Sempre estem en un ambient compartit: som ambient; l'ambient també és nosaltres.

La manera que aquest fet adquireix a Hammamturgia és fer ambient, a l'ambient i amb l'ambient. D'alguna manera fem la casa des de dins transformant a poc a poc, suaument, el lloc on hem arribat —i al que anomenem teatre— en un altre lloc.

Ho transformem i fem visible aquesta transformació. No es tracta de fer des del principi un ambient, sinó fer alguna cosa amb les condicions que el constitueixen.

La Societat Doctor Alonso rep l’ajut ICEC, Institut Català de les Empreses Culturals, INAEM, Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música, Institut Ramon Llull.